Educar per l'autoconeixement

Conèixer-se per ser feliç...quina frase tan bonica! Segons Xavier Guix som energia, intel·ligència i amor i hem d'incidir en les tres fonts. Som el que creiem ser o som alguna cosa més?

A l'escola cal que treballem més  l'autoconeixement, l'aproximació a la pròpia realitat, el que ens mou en el més profund. Doncs l'autoconeixement no està com a tema rellevant en el nostre sistema educatiu. Hauríem d'educar per a poder anar responent a la pregunta "Què vull fer de la meva vida?" i dic anar responent perquè és una pregunta que ens podem realitzar a llarg de la nostra existència i la resposta anirà variant. Hauríem d'atendre més els sentiments, les sensacions juntament amb el raonament. Considerant la importància de "l'altre" significatiu, que de vegades ens coneix més que nosaltres mateixos.

Respondre qui sóc, pot tenir diverses respostes a llarg de la nostra vida,estem en  constant canvi i per això la identitat és dinàmica, s'ha d'anar actualitzant.

Crear un personatge i tenir unes quantes màscares no serveix de gaire, doncs és viure  una ficció.

Que prefereixes un anell trencat o un anell fals?

Veure vídeo.

Professors optimistes, alumnes entusiastes

Per correu m’arriba un text  sobre la vocació del professorat i a la vegada llegeixo un article a la Vanguardia sobre Profesores optimistas.

Cansada de llegir i d’escoltar notícies i opinions sobre com va de malament l’educació, la Vanguardia ofereix un article sobre professors optimistes. Se sent parlar poc del professorat entusiasta de la seva feina, que viu l’educació, que s’implica i que es realitza.

Molts docents ho són els set dies a la setmana, doncs viuen tant la seva professió que fora de les hores de feina, els hi costa deixar el seu rol: es formen constantment, fan recerca, repensen les seves classes, es documenten, analitzen la jornada, s’interroguen sobre com millorar la seva tasca, intercanvien coneixements...I tot això malgrat les retallades, els canvis de lleis i el poc reconeixement social.

Com es diu a l’article, ser optimista (en aquest àmbit i en tots els altres) és gairebé la única estratègia que tenim, diria també que tot depèn del prisma amb que és miri. L’educació pot ser una tasca preciosa també difícil, com la vida mateixa. Tot un repte!

Seguint el fil de l’article, no és possible treballar en educació, sense optimisme, sense entusiasme, som models al cap i a la fi. Si som persones entusiastes, tindrem alumnes encuriosists, il·lusionats i entusiasmats per aprendre. Guy Claxton, pedagog londinenc assenyala que al final el que s’ensenya és la pròpia pesonalitat.

Ser optimista, és una actitud davant la vida, com diu Bisquerra (Universitat de Barcelona), s’han d’aprofitar els mitjans dels quals disposem: flexibilitat, curiositat, sentit de l’humor i vocació. El victimisme és fàcil i motius en sobren, però serveix de poc…