diumenge, 27 de febrer de 2011

Homenatge a l' Antonio

Dilluns ens deixava l'Antonio, de manera brusca i sobtada, una gran pèrdua per tots els que l'hem estimat. Encara que absent, sempre estarà amb nosaltres...
Ens aquests moments de consternació el meu petit, però sentit, homenatge.

Llibre d’absències

LLETRA A DOLORS 


Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.


Marti Miquel i Pol

divendres, 11 de febrer de 2011

Generació google



Ja fa uns dies llegia un llibre i un article sobre la societat digital; xocs de civilització, mutació, barbàrie versus autenticitat i tradició...

Alessandro Baricco en el seu assaig Los bárbaros ens argumenta a la perfecció el moment actual que estem vivint en la nostra societat: El bombardeig de les noves tecnologies (NT) i els canvis generacionals que sacsegen les estructures de poder. Una societat canviant, mutant diu ell, amb por al canvi. El mateix Beethoven amb el seu Himne a l’alegria va ser considerat provocador i escandalós.

Isabel Coixet, en un article, ens descriu amb enyorança l’espectador de fa vint anys. Es refereix a aquests com a éssers estranys, els cinèfils davant dels grans consumidors de televisió i youtube. Em pregunto per què un usuari del cercador de vídeos i un bon cinèfil no poden ser la mateixa persona...

És incompatible comprar un viatge per internet o escriure a la vikipèdia amb anar al cinema? O preparar una escudella i utilitzar el buscador google per buscar la recepta (a la xarxa hi podem trobar fins l’origen de l’escudella!)?

Les societats evolucionen, canvien. Incorporen la 9a. Simfonia de Beethoven, la impremta, internet i les (NT). Aquestes s’han d’entendre com a mitjà per a l’adquisició de coneixement, per a la recerca d’informació i com a nou mode de comunicació.

Però senyora Coixet sense perdre l’essència d’allò que confereix personalitat a la societat del s. XXI, tradició i modernitat poden anar de la mà.