Ignasi Morgado, Pere Darder, Victòria Camps i Ferran Salmurri ens ofereixen un interessant debat entre emocions i sentiments.
El sentiment són més estables, més culturals. I aquests no estan al cor, sinó al cervell. Emoció i raó s'influencien constantment.
Segons Morgado, l'emoció és el passa el cos i sentiment allò que succeeix a la ment.
I Darder, afegirà la interdependència entre sentiment, rao i acció.
Darrera les emocions hi ha unes creences, sovint idees prèvies que fomenten unes emocions determinades. I la raó és el pal de paller per a superar les emocions (Morgado).
Em quedo amb la frase Les emocions son la sal de la vida.
dissabte, 18 de juny del 2011
diumenge, 29 de maig del 2011
Educar per l'autoconeixement
Conèixer-se per ser feliç...quina frase tan bonica! Segons Xavier Guix som energia, intel·ligència i amor i hem d'incidir en les tres fonts. Som el que creiem ser o som alguna cosa més?
A l'escola cal que treballem més l'autoconeixement, l'aproximació a la pròpia realitat, el que ens mou en el més profund. Doncs l'autoconeixement no està com a tema rellevant en el nostre sistema educatiu. Hauríem d'educar per a poder anar responent a la pregunta "Què vull fer de la meva vida?" i dic anar responent perquè és una pregunta que ens podem realitzar a llarg de la nostra existència i la resposta anirà variant. Hauríem d'atendre més els sentiments, les sensacions juntament amb el raonament. Considerant la importància de "l'altre" significatiu, que de vegades ens coneix més que nosaltres mateixos.
Respondre qui sóc, pot tenir diverses respostes a llarg de la nostra vida,estem en constant canvi i per això la identitat és dinàmica, s'ha d'anar actualitzant.
Crear un personatge i tenir unes quantes màscares no serveix de gaire, doncs és viure una ficció.
Que prefereixes un anell trencat o un anell fals?
Veure vídeo.
dilluns, 2 de maig del 2011
Professors optimistes, alumnes entusiastes
Per correu m’arriba un text sobre la vocació del professorat i a la vegada llegeixo un article a la Vanguardia sobre Profesores optimistas.
Cansada de llegir i d’escoltar notícies i opinions sobre com va de malament l’educació, la Vanguardia ofereix un article sobre professors optimistes. Se sent parlar poc del professorat entusiasta de la seva feina, que viu l’educació, que s’implica i que es realitza.
Molts docents ho són els set dies a la setmana, doncs viuen tant la seva professió que fora de les hores de feina, els hi costa deixar el seu rol: es formen constantment, fan recerca, repensen les seves classes, es documenten, analitzen la jornada, s’interroguen sobre com millorar la seva tasca, intercanvien coneixements...I tot això malgrat les retallades, els canvis de lleis i el poc reconeixement social.
Com es diu a l’article, ser optimista (en aquest àmbit i en tots els altres) és gairebé la única estratègia que tenim, diria també que tot depèn del prisma amb que és miri. L’educació pot ser una tasca preciosa també difícil, com la vida mateixa. Tot un repte!
Seguint el fil de l’article, no és possible treballar en educació, sense optimisme, sense entusiasme, som models al cap i a la fi. Si som persones entusiastes, tindrem alumnes encuriosists, il·lusionats i entusiasmats per aprendre. Guy Claxton, pedagog londinenc assenyala que al final el que s’ensenya és la pròpia pesonalitat.
Ser optimista, és una actitud davant la vida, com diu Bisquerra (Universitat de Barcelona), s’han d’aprofitar els mitjans dels quals disposem: flexibilitat, curiositat, sentit de l’humor i vocació. El victimisme és fàcil i motius en sobren, però serveix de poc…
diumenge, 17 d’abril del 2011
diumenge, 3 d’abril del 2011
El docent que m'agrada...
Afegiria al poema de Benedetti: M'agrada la gent que mai es cansa d'aprendre i d'aprofundir. M'agrada la gent que reinventa i crea...
LA GENTE QUE ME GUSTA
Primero que todo
Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.
Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.
Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.
Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.
Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.
Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.
Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.
Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.
Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.
Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.
Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.
Mario Benedetti
dissabte, 26 de març del 2011
divendres, 11 de març del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)